Hivern

hivern. (Del ll. vulg. hibernum) Invierno. Winter. Inverno. m. Estació de l'any que segueix la tardor i precedeix la primavera. És la més freda. A l'hemisferi boreal (Nord) comença el 21 de desembre (solstici d'hivern) i acaba el 21 de març (equinocci de primavera).

Santa Llúcia dels formaires

Quan l’olor de la cera d’abella inundava totes les estances, era senyal que a cal Formaire estaven fent filigranes. Era una feina delicada i exacta, que precisava tranquilitat i un bon pols.

Primer el bastiment de fusta fet a la mida del full de paper encomanat, després les fines costelles pel darrere i al damunt es tensava la tela metàl•lica amb un teixit més o menys espès, en funció del tipus de paper (de filtre, de barba, de fumar, d’escriure, moneda ...).
Un cop estava decidit el dibuix de la filigrana, que podia ser un escut nobiliari, la marca de paper, unes inicials, uns números o qualsevol altre dibuix, es posava la cera d’abella fosa sobre la forma. Amb un punxó s’anava fent el dibuix i finalment s’hi soldava delicadament un fil metàl•lic ben fi. Un cop acabada aquesta feina, es fonia la cera d’abella i la forma quedava neta i llesta per poder fer els primers fulls de paper. Abans de portar-la al molí paperer es gravaven amb foc a la fusta la marca del formaire.

Hi havia un dia a l’any, però, que la cera d’abella no cremava mai. Era el dia 13 de desembre, Santa Llúcia, i aquell dia a cal Formaire feien festa i baixaven a Barcelona a veure la capella de la patrona i després a fer un bon dinar. Si els paperers feien festa major per Sant Domingo, els formaires ho feien al desembre, en honor d’aquesta santa enterrada a Venècia.

Passió, temptació, obsessió

F. F. in memoriam

OBJECTE: Redacció del projecte bàsic i d'execució i estudi de seguretat i salut per a la rehabilitació de les vivendes protegides a Jaén del Grup 1 Francisco Franco.

Número de registre: S 20051108

Organisme: Conselleria d'Obres Públiques i Transports de la Junta d'Andalusia

Data Límit: 25-01-2006 (Publicat: B.O.J.A.: 30/11/2005)

Roma, per primera vegada

Avui
Enric Vila
2 desembre 2005

Per poc que hagis viatjat, de seguida que arribes a Roma veus que has descobert el motllo. Totes les capitals europees on has estat te'n semblen una versió, i deixes de prendre't a la lleugera això que "tots els camins duen a Roma". Prenent Roma de model, París peca de vanitat, Londres de mesquinesa, Berlín de grandiloqüència. Cada interpretació del que ha de ser una ciutat es delata davant el model original, perfecte, ideal. Perquè Roma no surt de l'impuls d'una classe social, ni d'un urbanista ni tan sols d'una època gloriosa determinada; Roma és filla dels grans artistes de la història de la humanitat, dels homes que han fet el cànon. Per això cap altra ciutat dóna tant la sensació d'haver tocat sostre, d'haver dit l'última paraula. Ni cap arquitecte pedant és tant de compadir com el que ha nascut a Roma. Allà diries que només els grans artistes hi han tingut carta blanca, i que realment han fet el que els ha donat la gana. Si Roma no fos obra de genis, la Fontana di Trevi se l'haurien carregat per a major comoditat dels ciutadans. Però el romà sap que el seu benestar és secundari. I davant la brutal competència de pedres que inflen el pit, d'egos genials que s'afirmen, ha optat per la filosofia. L'art ens fa somiar; la filosofia, acceptar la nostra petitesa. I així, sabent-se un figurant prescindible enmig d'aquell espectacle, el romà va fent amb l'alegre ironia del zero a l'esquerra, de l'home que sap que no cal que faci res perquè ja està tot fet. I és capaç de servir-te els macarrons en plena plaça del Panteó sense treure's l'escuradents de la boca.

L'Altre

No fa pas massa llegia a l'excel·lent suplement dels dissabtes La Repubblica delle Donne un article de l'escriptora marroquina Fatima Mernisi on parlava de la visió de l'Altre des d'Europa. Deia que en els nombrosos viatges pel continent s'havia allotjat en hotels de ciutats diferents, i en cap d'ells hi havia trobat canals àrabs sintonitzats als seus televisors. La Mernisi afegia que això no passa als països àrabs on és senzill veure qualsevol canal occidental i d'altres parts del món en els seus hotels. Reflexionava que era molt complicat que els europeus acabèssim entenent els àrabs si ni tans sols ens interessava mirar el seu món a través de les seves televisions.

Vaig recordar aquest article quan uns amics marroquins em van convidar a sopar a casa seva i vam estar repassant la vintena de canals àrabs (iraquians, libanesos, algerians, egipcis, marroquins, saudís, qatarís ...) que podien veure amb una antena parabòlica normal.

I ho he recordat una altra vegada amb la manifestació del dissabte a la plaza de Oriente, perdó, la plaza del Sol on es va defensar abrandadament la Constitució.

Sainet

A aquest sainet que és l'Espanya d'avui en dia tan sols li faltava l'accident d'helicòpter boi retransmès en directe. Suposo que ara sortirà el millor humor negre nacional, sinó que li preguntin al José Borrell ...