dimarts, d’agost 25, 2009

Andrea Palladio al Caixafòrum

la Basílica de Vicenza, situada a la piazza della Signoria

No em va començar a interessar intensament l'arquitectura d'Andrea Palladio fins que vaig començar a descobrir els seus edificis més enllà dels llibres. A l'assignatura d'Història de l'Art i de l'Arquitectura Palladio va ser un peu de pàgina enmig de les classes dedicades a Alberti, Brunelleschi, Bramante, Raffaello, Michelangelo, Giulio Romano, Borromini o Bernini. I tot i que Vicenza estava entre les ciutats amb ganes de conèixer, mai vaig arribar a aturar-m'hi anant o venint des de Venècia fins molt endavant i per d'altres motius.

Els llibres sobre Palladio en general ometen una de les característiques que considero fonamentals de la seva obra, les relacions que els seus edificis estableixen amb l'entorn. Les fotos i els plànols publicats s'obliden del context urbà i dels paisatges on s'ubiquen els seus edificis i es centren en els temes compositius i els detalls més decoratius que en un arquitecte de gran sobrietat sovint són mínims.

Quan per primera vegada vaig poder passejar pels carrers de Vicenza i descobrir la Loggia del Capitano, la Basilica o el palazzo Chiericati me'n vaig adonar de la importància del lloc, de com els edificis dialogaven amb l'entorn i s'entenien certes decisions projectuals desconcertants vistes als llibres. I la Villa Emo, la Villa Capra o a la Villa Barbaro prenien una nova dimensió quan un s'adonava que l'edifici centrava l'ordenació dels jardins i del seu entorn agrícola immediat.

Tot això em va venir al cap quan vaig veure l'exposició sobre Andrea Palladio que després de Vicenza i Londres ha arribat al Caixafòrum. Aquesta repassa l'obra de l'arquitecte nascut a Pàdua des dels seus inicis com a picapedrer fins als arquitectes posteriors influenciats per la seva obra, molt importants al món anglosaxó.

És extraordinari poder veure els dibuixos, tots originals, de molts dels seus edificis, dels seus apunts fets als viatges a Roma o dels esbossos de treball. Aquests dibuixos, alguns llibres, pintures o les maquetes de fusta de gran escala són els únics elements que ens permeten aproximar-nos a la seva obra.

Però sorprèn veure la maqueta de la Basílica aïllada, sense cap dibuix o maqueta de les tres places on s'ubica, o costa entendre la cantonada de la Loggia del Capitano si no s'explica correctament que una de les façanes dóna a una plaça i l'altra a un carrer estret. Passa el mateix amb les maquetes de la Villa Barbaro o la Villa Capra, peces aïllades enmig de les sales expositives, que perden la seva força al no reproduir una mínima topografia bàsica per entendre-les millor.

És un luxe poder gaudir de tants dibuixos originals d'Andrea Palladio, difícils de veure plegats i que contemplen l'evolució cronològica de la seva obra. M'ha sorprès, però, que una altra vegada s'obvii una de les característiques fonamentals de la seva obra, la relació dels seus edificis amb els contextos urbans i paisatgístics on s'integren.

L'exposició s'acaba el 6 de setembre, no us la perdeu!


dijous, d’agost 13, 2009

Impressions

Dimecres tarda, recorregut des de l'estació del Liceu, carrer de la Boqueria, carrer del Call, plaça de Sant Jaume, carrer Llibreteria, plaça de l'Àngel, carrer Corders, carrer Carders, plaça de Sant Agustí Vell, carrer de Portal Nou i passeig de Lluís Companys.

Va ser una impressió meva o la sensació de que era l'únic català que caminava per aquells carrers era certa?

dissabte, d’agost 08, 2009

Esborra la foto!

Kino International (1961-1964)

Matí de diumenge caminant per la Karl-Marx Allee. Tot i que feia un sol de finals de març, tanta estona entre carrers deserts de vida m'havien gelat les mans i el cos i cercava alguna cosa calenta que em temperés. El Kino International és una d'aquelles joies de Berlín, i malgrat l'hora les portes eren obertes. La taquilla venia entrades per "Slumdog Millionaire" i la gent arribava a través del carrers deserts de la part oriental en comptagotes. L'edifici conserva la decoració original i un cop a dins vaig enfilar cap el vestíbul del primer pis on em vaig trobar un petit bar al foier il·luminat pels grans finestrals, i d'on es domina part de la gran via que articula el Berlín oriental. Vaig demanar una xocolata calenta (bé, de tot en diuen xocolata), i em vaig asseure en una d'aquestes butaques vermelles que dominen l'espai, s'hi estava molt bé.

La llum era magnífica i vaig agafar la càmera per fotografiar el vestíbul de la sala de cinema. Un home i una dona asseguts a uns metres d'on em refeia es van començar a mirar i a xerrar entre ells, no havien arribat plegats però es notava que es coneixien. De cop i volta l'home es va aixecar i va venir cap a mi senyalant la càmera, i em va semblar entendre que volia que esborrés la foto immediatament. Li vaig fer entendre en anglès que no l'havia fet, i al cap d'una bona estona al veure que no ens enteníem ell va tornar al costat d'ella, mirant-me de reüll de tan en tan.

Els podeu veure asseguts, no van entrar a la sala quan la pel·licula va començar, continuaven xerrant. Vaig desaparèixer discretament amb el dubte de si eren amants furtius, espies o qui sap què. No vaig esborrar la foto.
 

Free Blog Counter