Senyors Tranquil

Feia dies que no anava a Castelló, i ahir sense presses vaig mirar i remirar pels seus calaixos i prestatges. Repassant títols a la secció catalana, la memòria se m'activà quan vaig llegir "Senyors Tranquil". Havia llegit una recomanació a La Vanguardia d'un diumenge d'agost i em picà la curiositat, el vaig comprar sense haver escoltat res abans.

Aquest matí he aprofitat un llarg trajecte en cotxe per escoltar-lo per primera vegada, i m'ha espantant l'inici de la primera cançó amb dues guitarres i unes veus tranquil·les. Una altra vegada la mateixa fórmula gastada i cansada, he pensat. Però no, les cançons han anat desfilant sense treva, amb uns arranjaments mínims i unes lletres rodones. He arribat al final amb la sensació d'haver escoltat un disc únic, singular, i he tornat a començar des de la primera cançó (la que teniu aquí). Les lletres són sublims, i la música és depurada, essencial, i t'embolcalla, t'atrapa.

M'és difícil recomanar una cançó i és que totes són meravelloses, no n'hi ha cap que desentoni. I al final la perla que tanca el cd, una extraordinària versió de "In between days" dels The Cure.

Quan aquest matí travessava el Montsec escoltant els "Senyors Tranquil" era un home feliç.

Plaers

"cansar-se pel plaer de descansar"

Uns diuen que l'origen de la frase és anglesa, d'altres que és una invenció. La vaig escoltar per primera vegada fa un grapat d'anys en una caminada estival de pantalons blancs de lli, barret d'ala ampla i bastó. L'he escoltada rares vegades en d'altres llocs, però m'agrada, és precisa i justa, i m'encantaria trobar la versió original.

Pèl-roja

Llegeixo al diari que avui la Maureen O'Hara compleix 90 anys, i com si d'una magdalena proustiana es tractés, la memòria viatja a un temps indefinit on per primera vegada vaig veure embadalit "The quiet man", una de les moltes obres mestres del John Ford, on la Maureen i el John Wayne n'eren els protagonistes.

Aquesta deliciosa pel·lícula situada a la Irlanda dels principis del sXX és la culpable de la meva passió per les pèl-roges (naturals, of course), i a ella agraeixo conèixer part d'Irlanda i d'haver afegit a Ítaca un altre nom mític, el d'Innisfree.

Per molts anys senyora, i que gaudeixi d'una llarga vida!

La Dolce Vita (1960) - 50 anni