divendres 21 de desembre - solstici d'hivern
12:11 del migdia (11.11 UTC)
el Montmagastre (la Noguera) / Montmagastre hill (Noguera's county)
divendres, de desembre 21, 2012
h i v e r n
hivern - inverno - winter - invierno - hiver
divendres 21 de desembre - solstici d'hivern
12:11 del migdia (11.11 UTC)
divendres 21 de desembre - solstici d'hivern
12:11 del migdia (11.11 UTC)
divendres, de novembre 16, 2012
Us heu trobat mai un nacionalista? (Bertold Brecht)
publicat i llegit a La lamentable
Publiquem aquest petit conte del gran Bertold Brecht que el nostre col·laborador Jaume Fabre ha trobat casualment en alemany, i l’ha traduït al català. És una troballa extraordinària per explicar l’actual moment de Catalunya.
Us heu trobat mai un nacionalista?
Es diu que l’amor i l’odi estan molt aprop l’un de l’altre.És vàlid això també per a l’amor i l’odi a la pàtria?
Potser coneixeu ja la següent història o potser fins i tot coneixeu al senyor K.
El senyor K. no considerava necessari viure en un país concret.
Deia: “Puc passar gana a tot arreu”.
Però un dia, quan anava per un carrer estret de la ciutat en la qual ell vivia, que havia estat ocupada per un país enemic, va trobar-se de cara un oficial enemic i aquest el va obligar a baixar de la vorera.
El senyor K. el va deixar passar i en el mateix instant va adonar-se que odiava aquell home i no només a aquell home sinó també a tot el país al que pertanyia l’oficial.
“¿Per quina raó jo m’he convertit en aquest instant en un nacionalista?”, es va preguntar.
“Perquè m’he topat amb un nacionalista”, va ser la única resposta que va saber trobar.
Bertold Brecht
———————–
Publicació original:
Und Sie, sind Sie schon einmal einem Nationalisten begegnet?
Man sagt, daß Liebe und Haß nahe beieinander stehen.
Gilt das auch für Vaterlandsliebe und Vaterlandshaß?
Vielleicht kennen Sie die folgende Geschichte schon oder vielleicht kennen Sie sogar Herrn K.?
Herr K. hielt es nicht für nötig, in einem bestimmten Land zu leben.
Er sagte: “lch kann überall hungern”.
Eines Tages aber ging er durch eine Stadt, die vom Feind des Landes besetzt war, in dem er lebte.
Da kam ihm ein feindlicher Offizier entgegen und zwang ihn, vom Bürgersteig hinunterzugehen.
Herr K. machte Platz, und in demselben Augenblick bemerkte er, daß er diesen Mann haßte und nicht nur diesen Mann: sondern das ganze Land, zu dem der Offizier gehörte.
“Wodurch bin ich in diesem Augenblick Nationalist geworden?” fragte er sich.
“Weil ich einem Nationalisten begegnet bin”, war die einzige Antwort, die er finden konnte.
Bertold Brecht
divendres, de novembre 09, 2012
dijous, d’octubre 25, 2012
VIIa Biennal d'Art - Obra sobre paper
divendres 26
- 8 vespre
inauguració i entrega dels premis
concert amb l'Enric Alegre Perdiu Grouse Band
dissabte 27
- matí de 12 a 2
- tarda de 6 a 8
per tot el recorregut,
actuacions musicals dels alumnes de l'Escola de l'Alt Penedès i de l'escola M. Dolors Calvet de Vilafranca
diumenge 28
- de 12 a 2
recorregut guiat per a nens i nenes
dilluns, d’octubre 15, 2012
Sentimentalisme i passió
pregunta
Su recomendación para vivir mejor.
resposta
Elimina de tu vida todo sentimentalismo y procura que te domine la pasión.
entrevista al Félix de Azúa a Filosofía Hoy
divendres, d’octubre 12, 2012
Europa, Nobel de la Pau
Plantu, 1992
La Unió Europea ha estat guardonada amb el premi Nobel de la Pau. És un reconeixement per als països que s'han posat d'acord per bastir una institució comuna i democràtica, i que han aconseguit que després de segles de guerres i conflictes per tot el continent, visquéssim tots en pau.
dissabte, de setembre 22, 2012
Tardor
dilluns, de setembre 17, 2012
dimecres, de setembre 12, 2012
Antònia Font, "Vostè és aquí"
nota publicada al Facebook oficial dels Antònia Font
Antònia Font publicarà el seu nou àlbum,
"Vostè és aquí", el pròxim 9 d'octubre. Divendres el quintet mallorquí el
preestrenarà al Mercat de Música Viva de Vic.
El vuitè àlbum d’Antònia Font es titularà “Vostè És Aquí” i es publicarà el pròxim 9 d’Octubre, auto editat pel propi grup a través de Robot Innocent Companyia Discogràfica. Divuit mesos desprès de donar a llum el primer disc d’or de la seva carrera, “Lamparetes” (2011), el quintet mallorquí ja ha deixat enllestit un nou treball, que aquest mateix divendres, 14 de setembre, preestrenaran en directe al Teatre L’Atlàntida de Vic en el marc del Mercat de Música Viva.
Experimentant amb els límits del format cançó però sense abdicar del pop, Pau Debon (veu), Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria) han volgut reflectir una sèrie de conceptes musicals que habitualment queden fora del cànon per articular la proposta més sincera de la seva trajectòria. Amb distribució física de Discmedi i digital de The Orchard, “Vostè és aquí” és un viatge en tres etapes pel seu intransferible univers on es combinen gèneres, tradicions i fins i tot llengües.
Un disc cent per cent Antònia Font que el grup interpretarà íntegrament en el concert de divendres, una cita sorprenent i absolutament inexcusable.
Pre Estrena del nou àlbum:
14-09-12 / 21:00 hores
Teatre Atlàntida de Vic (MMVV)
dimarts, de setembre 11, 2012
dilluns, de setembre 10, 2012
Marxa de torxes
No entenc la proliferació de les marxes de torxes la nit del 10 a l'11 de setembre, i que es fan per tot el país.
Ningú recorda quins règims van impulsar el seu ús polític durant el sXX? Cada cop que en veig imatges, m'entristeix molt.
Seria hora de buscar noves maneres de manifestar-se, amb un esperit reivindicatiu ben allunyat dels pitjors malsons del sXX, i acabar d'una vegada per totes amb aquestes marxes.
Ningú recorda quins règims van impulsar el seu ús polític durant el sXX? Cada cop que en veig imatges, m'entristeix molt.
Seria hora de buscar noves maneres de manifestar-se, amb un esperit reivindicatiu ben allunyat dels pitjors malsons del sXX, i acabar d'una vegada per totes amb aquestes marxes.
dijous, d’agost 02, 2012
Suïssa
Dissabte 28 em van convidar a un dels concerts a la fresca que es celebren les nits de juliol a Sant Quintí de Mediona. Em van dir que el grup que tocava aquella nit feien jazz, que els músics eren locals, i poca cosa més. Anava amb un cert escepticisme a escoltar-los, i el primer que em va sobtar en arribar a la plaça del Sol va ser la joventut de tots els músics (després he sabut, per exemple, que el bateria tan sols té 17 anys). No era jazz, però les cançons que anaven tocant eren molt bones, ben construides, brillants en algunes fases, tot i que la sonorització del cantant no era la més adient per un espai a l'aire lliure.
El que era un quartet a la primera part (teclats, bateria, guitarra i baix), es va convertir en una geometria variable de músics a la segona (afegint un trombó de vares, una trompeta, un saxo, una excel·lent veu femenina...). I si, la segona va ser una jam session impressionant, lliure, divertida, emocionant... que es va allargar més de dues hores. Van tocar molts clàssics del jazz, com una excel·lent versió del "Watermelon man" del gran Hancock, desprenent una energia meravellosa entre tots els músics.
El grup base, el de la primera part, es diu Suïssa, i són l'evolució d'un altre grup quintinenc, la Carpa Juanita. Al seu myspace, la Carpa Juanita es defineix com "En l’harmonia de les seves cançons hi destaquen clares influències
Aràbiques i Balcàniques, les quals es barrejen amb ritmes que van des
del reggae, ska, rock fins la salsa i la cumbia." Suïssa, però, és una altra història, que mira cap el món anglosaxó, amb pinzellades de diverses influències. Tot i la joventut dels seus integrants, la seva maduresa musical en interpretació i composició, és molt important.
Tinc ganes d'escoltar tranquil·lament la seva maqueta o el que tinguin gravat. Són un grup a seguir, prometen molt!
dilluns, de juliol 16, 2012
IVA: del 8 al 21% hi ha un increment del 162,5%
La lletra petita, sempre la lletra petita. Després del rebombori del dimecres, i la presentació del divendres, arriben les sorpreses en forma de Boletín Oficial del Estado, amb la temuda i covarda lletra petita.
Resulta que la majoria dels ives culturals, que estaven al 8%, passaran al 21%, o sigui un increment de 13 punts d'una sola tacada.
Aquest increment en temes percentuals vol dir que l'IVA d'entrades de teatre o cine, d'exposicions, i d'activitats culturals s'incrementarà un 162,5% . Ho escric en lletres perquè costa de creure-s'ho, "cent seixanta dos coma cinc per cent". Una barbaritat
divendres, de juliol 13, 2012
IVA: del 18 al 21% hi ha un increment del 16,66%
Massa vegades he escoltat i llegit aquests dies que l'IVA s'incrementarà un 3%, del 18 al 21%. Del 18 al 21 no hi ha un increment del 3%, ben al contrari, el primer dia de setembre l'IVA pujara un 16,66%.
dijous, de juliol 12, 2012
MITJÓ - Mostra de titelles a Riudebitlles
a Sant Pere de Riudebitlles (el Penedès)
dimarts, de juliol 03, 2012
Escriure a mà
El diari alemany Bild va publicar el dia 27 de juny una portada escrita a mà. Amb aquest fet insòlit reivindicava l'escriptura manual, i es lamentava que ordinadors, telèfons i impressores havien arraconant la cal·ligrafia.
Fa un grapat d'anys reconeixia bona part dels meus amics a través de la seva cal·ligrafia. Amb unes poques paraules escrites en un full de paper en tenia prou per saber qui hi havia darrere aquells mots. Però avui en dia m'és molt complicat identificar-los a través de la seva lletra, i em sap greu que aquesta manera de conèixer-nos s'hagi anat difuminant amb el temps.
Quan conec algú intento que m'escrigui algunes paraules o m'ensenyi anotacions, i és que crec que les lletres van molt lligades a la manera de ser de cadascú, a l'estat d'ànim de cada moment.
És per tot això que ahir vaig somriure quan vaig llegir una nota amb instruccions per als nens d'un casal d'estiu, escrita a mà amb una bonica cal·ligrafia. No sé si les monitores ho van escriure a mà perquè no tenien un ordinador a prop o com a homenatge a les cal·ligrafies arraconades per telèfons i ordinadors.
divendres, de juny 29, 2012
Prandelli i l'amor
Feia dies que volia parlar de Cesare Prandelli i de l'amor. I aprofito la columna d'avui, quan vostès ja sabran si la selecció que ell dirigeix ha guanyat o no el partit de semifinals. Quan escric, ara, no ho sé, i, de fet, m'és igual, perquè no els volia pas parlar de futbol sinó de l'amor i de Cesare Prandelli. Aquest home, elegant, clenxinat, ha canviat en part la tradicional filosofia del joc italià. Conscient de les limitacions del seu equip, però també de les possibilitats de competir amb alegria, ha optat per un joc que rebutja el tancament obsessiu, ara tan de moda, i que s'entreté amb el contacte amb la pilota. Hi podríem trobar connexions soterrades, en aquesta nova Itàlia, de la mà del mateix Prandelli i del gran Pirlo, arrelats a la regió de Brescia, allà on també va jugar Pep Guardiola. Bé, però no parlem de futbol. O sí, perquè costa molt de trobar en el futbol que avui contemplem històries com la de Prandelli.Abans del gran sotrac, ja era dramàtica. Orfe de pare amb pocs anys, va jugar (i guanyar) la seva única copa d'Europa amb la Juventus el dia de la tragèdia de Heysel, on van morir, aixafats, tants italians. Més tard, es va lesionar, va deixar els terrenys de joc i va patir un càncer. I, aleshores, després d'unes quantes experiències menors com a entrenador, va signar per un dels grans, la Roma. Hi va durar tres mesos. Va plegar de treballar (al cim de la seva carrera) quan va saber –el sotrac– que la seva dona, Manuela, tenia un tumor.Al cap d'uns anys, la dona va morir. I Prandelli es va sincerar. Va explicar com s'havien conegut (“tornava de jugar un partit i tenia ganes de menjar xocolata desfeta; ella era allà, amb una amiga, ens vam mirar i ja no ens vam separar més”) i com havia estat el procés de la malaltia. Va reivindicar la “fisicitat” de l'amor, la necessitat de no avergonyir-se de la passió, i, quan li van preguntar com estava ell va contestar: “Estic.” Refent aquell inexhaurible poema de Ferrater, Posseït, va dir que “quan has estimat tant una persona, ella roman dintre teu, viva, fins que et mors”. En aquesta Eurocopa ha lluitat pels valors i en contra de l'estupidesa i l'exasperació. I ens ha deixat un haikú memorable: “Porto a dins les seves últimes paraules. Però no les puc dir. Desapareixerien.”
Josep Maria Fonalleras
divendres 29 de juny del 2012 (Sant Pere, Sant Pau i Sant Pol)
El Punt Avui
dissabte, de juny 23, 2012
L'ull del Pallars
Un ull s'ha obert al Pallars, i mira el Montsec, i mira Terradets envoltat de vinyes ...
dijous, de juny 21, 2012
dimarts, de juny 05, 2012
Vogadors, a la Biennale d'architettura
Fa molta il·lusió veure el nom de dos companys d'estudis a la llista definitiva dels nou projectes escollits per representar Catalunya i les Balears a la Biennale d'Architettura de Venècia d'enguany. El comissari David Chipperfield proposa descobrir la cultura arquitectònica com a la suma de diverses sensibilitats i llenguatges, més enllà de les icòniques figures individuals. Una proposta que s'allunya de l'arquitectura feta els darrers anys.
El projecte escollit per l'Institut Ramon Llull és el Vogadors - Architectural Rowers, on es mostren nou projectes de nou equips menors de quaranta quatre anys. Són projectes entroncats amb el territori, curosos amb el detall, i continuadors d'una llarguíssima tradició arquitectònica.
La Bet Capdeferro i el seu soci Ramon Bosch presentaran la "Casa Collage" (premiada l'any passat per la Fundació Mies van der Rohe), un projecte de rehabilitació magnífic situat al call de Girona.
I el Jaume Blancafort i la seva sòcia Patricia Reus, presentaran la inèdita "Casa per a tres germanes", situada al municipi de Bullas, a Múrcia.
dimecres, de maig 16, 2012
dilluns, d’abril 23, 2012
dissabte, d’abril 07, 2012
Made in Japan - Riudebitlles
El 7 d’abril s’inaugura a Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès) un nou recorregut d’art amb l’exposició MADE IN JAPAN, on es podrà gaudir tant d’obra d’artistes japonesos com d’artistes catalans feta al Japó. El dia de la inauguració és previst que hi assisteixin diferents artistes japonesos, procedents de Tòquio, Osaka i Nagoya (Japó) o bé d’Amsterdam (Holanda), països on resideixen.
La visita de l’exposició es configura per un recorregut pel Barri Vell del poble, antiga vila closa d’origen medieval. Els espais on s’exposaran les obres són Viticultura, al carrer Major 11, HD Riudebitlles al carrer de Baix 33, Les màquines de cal Ròmul, al carrer de Baix 2, i al Casal dels Marquesos de Llió al carrer Major 40. Tots són espais singulars, on es podran trobar les obres dels artistes convidats.
Els artistes japonesos, molts d’ells professors de les escoles universitàries de Osaka i Nagoya, del Japó, són:
Keiju KAWASHIMA (pintura i escultura), Junji SAKAI (pintura, Masayuki TSUBOTA (pintura i escultura), Shigeru KITAGAWA (fotografia), Koh ISHIKAWA (fotografia), Hidenori MITSUE (pintura), Toru MATSUOKA (escultura), Yuji MIYAO (pintura), Saeko WAKABAYASHI (gravat), Sumaco YASUI (gravat) i Ayako YODOI (gravat).
Els artistes catalans són:
Jaume AMIGÓ (pintura i escultura), David RIBAS (pintura), Josep Maria CANYAMERAS (cinema), Enrique IRIARTE (text-poema), Francesca LLOPIS (vídeo), i Lluís SANS (escultura). Tots ells han estat i treballat al Japó, país amb el qual mantenen una estreta relació.
ACTIVITATS PARAL·LELES:
MADE IN JAPAN ha programat activitats paral·leles a l’exposició, relacionades amb la temàtica del Japó. Aquestes són el recorregut MADE IN JAPAN Infantil a càrrec d’elenamusa el dissabte 14 d’abril a les 18h, la projecció del documental VENTS DEL MUSTANG EXPEDICIÓ "HOSPITAL OF GHAMI", de Josep Maria Canyameras, el divendres 20 d’abril a les 21h a les Escoles Velles, a càrrec d’Aura Gumà, i per últim el Maridatge gastronòmic de cuina japonesa el dissabte 28 d’abril a les 20h a Viticultura, on cal inscriure’s prèviament a les Escoles Velles o bé a Viticultura.
lnauguració:
Dissabte 7 d'abril de 2012, a 2/4 de 8 del vespre
Dates:
Del 7 d'abril al 17 de juny de 2012
Horaris:
Dissabtes de 6 a 8
Diumenges de 12 a 2
Visites concertades:
Casal de Cultura de les Escoles Velles - 93 899 54 94
Organitza:
HD Riudebitlles i Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles, amb la col·laboració de Viticultura i Les màquines de cal Ròmul.
dimarts, de març 20, 2012
primavera - spring - printemps
primavera - spring - printemps
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les
dimarts 20 de març - 6.12
flors dels hivernacles reials de Laeken, Brussel·les
dimarts, de març 13, 2012
Café des voyageurs
Dimecres vinent, 14 de març, s’inaugura l’exposició Café des Voyageurs al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (plaça Nova, 5, Barcelona)
La mostra recull obra sobre paper i quaderns del viatge que Abdelah Ahaddaf, Jaume Amigó, Ahmed Amrani, Joan Cabo, Georg Massanés, Marika Perros, David Ribas, Vicente Rivera i Khadija Tnana, membres del col·lectiu d’artistes mediterranis Ras El-Hanut, van fer a Ifitry, a la costa atlàntica del Marroc, el maig de 2011, com a artistes residents del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira (Marroc)
L’exposició es va presentar per primera vegada a HD Riudebitlles – Art i allotjament el juliol de 2011.
El mes de gener d’enguany es va presentar a Marràqueix una altra exposició d’obra feta a Ifitry pels mateixos artistes al Riad Denise Masson de l’Institut Francès.
dimarts, de febrer 21, 2012
dilluns, de febrer 13, 2012
dijous, de febrer 09, 2012
divendres, de febrer 03, 2012
Venècia i els vaixells urbans
Un dels darrers projectes de Le Corbusier va ser el nou Hospital de Venècia, situat al costat de l'estació de Santa Lucia. És un projecte del 1964 que engreixa la llarga llista de grans arquitectes (Frank Lloyd Wright, Louis Kahn o Enric Miralles) que van proposar noves edificacions per a la ciutat però que mai es van construir.
No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.
A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.
Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.
un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,
a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011
Si Le Corbusier va visitar Venècia alguna vegada, va viure aquesta estranya sensació de veure les grans naus que diariament deixen el port comercial per dirigir-se cap el mar obert travessant la Giudecca i el Bacino San Marco? Admirador confés de la bellesa nua de les grans naus, què hauria pensat en veure-les passar per la delicada trama de la ciutat?
Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.
vaixell navegant pel bacino San Marco,
vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007
Hi ha un perill molt més gran, i és que les naus perdin el control i acabin xocant contra la ciutat. El recent naufragi del Costa Concordia per culpa d'una maniobra frívola ha carregat de raons els qui prefereixen veure les naus lluny del centre, i evitar la vergonya de veure un d'aquests paquebots encastat contra alguna de les delicades meravelles d'aquesta ciutat.
No en tinc ni idea si Le Corbusier va visitar Venècia, i si ho va fer, en quin període de la seva vida. Al seu iniciàtic "Viatge d'Orient" no va passar per la ciutat adriàtica, i no recordo cap text seu que en parli, tot i la influència del vénet Palladio en l'arquitectura del suís.
A la portada de la primera edició de "Vers une architecture", de 1923, Le Corbusier hi publica la foto del passadís d'un vaixell de passatgers. I en aquest llibre tan apassionat descriu els avions, el cotxes i els transatlàntics com les màquines que han de servir d'exemple per a la nova arquitectura.
Encara recordo la primera vegada que vaig veure passar un gran vaixell de passatgers des de la piazza San Marco de Venècia. No podia creure el que els meus ulls estaven veient, una nau enorme que sobresortia pel damunt del palazzo Ducale i de la Biblioteca Marciana. Tapava la visió de la llacuna i de l'illa de San Giorgio Maggiore, convertint-se en una façana de metall que es movia lentament, i que alterava la quietud de les góndoles de la Riva degli Schiavoni.
un petit vaixell camí de Grècia, travessa el canal de la Giudecca,a l'alçada de San Giorgio Maggiore. - desembre del 2011
Sempre m'he preguntat si aquestes naus passen per on passen, és per ser vistes o per oferir als passatgers una visió única de la ciutat. Als venecians no els agrada gens que passin pel cor de la seva ciutat, i de fa temps protesten perquè no hi passin mai més. Les onades que aixequen aquestes enormes naus alteren la navegació de les petites embarcacions, i erosionen fortament els marges dels canals.
vaixell navegant pel bacino San Marco,vist des del ponte dell'Accademia - novembre del 2007
divendres, de gener 27, 2012
Auschwitz, 27 de gener de 1945
Tan sols han passat 67 anys de l'alliberament del camp de concentració d'Auschwitz. Avui és el Dia de la Memòria de l'Holocaust.
(...) A la infermeria del Lager de Buna-Monowitz n'hi havíem quedat vuit-cents. D'aquests, prop de cinc-cents van morir de les seves malalties, de fred i de gana abans que arribessin els russos, i uns altres dos-cents, malgrat les ajudes, en els dies immediatament posteriors.
La primera patrulla russa va arribar a les envistes del camp cap el migdia del 27 de gener de 1945. Charles i jo vam ser els primers a albirar-la: estàvem portant a la fossa comuna el cos de Sómogyi, el primer mort d'entre els nostres companys d'habitació. Vam descarregar la llitera sobre la neu corrompuda, perquè la fossa ja era plena, i altra sepultura no es donava: Charles es va treure la gorra per saludar els vius i els morts.
Eren quatre joves soldats a cavall que avançaven amb cautela, amb les metralladores a punt, per la carretera que vorejava el camp. Quan van arribar a les filferrades es van aturar a mirar, intercanviant frases breus i tímides, i adreçant mirades unides per una estranya torbació als cadàvers descompostos, als barracons destrossats i a nosaltres, els escassos vius.
A nosaltres ens semblaven meravellosament corporis i reals, suspesos (la carretera estava més enlairada que el camp) sobre els seus enormes cavalls, entre el gris de la neu i el gris del cel, immòbils sota les glopades de vent humit amenaçador de desglaç.
Ens semblava, i així era, que el no-res ple de mort en què des de feia deu dies vagàvem com astres apagats havia trobat un centre sòlid, un nucli de condensació: quatre homes armats, però no armats contra nosaltres; quatre missatgers de pau de rostres rudes i puerils sota les pesants gorres de pell.
No saludaven, no somreien; se'ls veia aclaparats, més encara que per la pietat, per una confusa reserva que segellava les seves boques i feia que els seus ulls no es poguessin separar de l'escena fúnebre. Era aquella vergonya tan coneguda per nosaltres, la que ens oprimia després de les seleccions, i cada vegada que havíem d'assistir o de sotmetre'ns a un ultratge: la vergonya que els alemanys no van conèixer, aquella que el just sent davant de la culpa comesa per un altre, i el turmenta que existeixi, que hagi estat introduïda irrevocablement en el món de les coses que existeixen, i que la seva bona voluntat hagi estat nul·la o escassa, i no hagi servit com a defensa.
Així, també l'hora de la llibertat va sonar per a nosaltres greu i difícil, i ens va omplir l'ànim alhora d'alegria i d'un dolorós sentiment de pudor, pel qual hauríem volgut rentar les nostres consciències i les nostres memòries de la lletjor que contenien; i de pena, perquè sentíem que això no podia succeir, que mai podria succeir res de tan bo i pur capaç d'esborrar el nostre passat, i que els senyals de l'ofensa romandrien en nosaltres per sempre, en els records de qui hi va ser, en els llocs on va succeir i en les explicacions que en faríem. Ja que – i és aquest el terrible privilegi de la nostra generació i del meu poble – ningú millor que nosaltres no ha pogut copsar mai el caràcter incurable de l'ofensa, que s'escampa com una epidèmia. És ximple pensar que la injustícia humana l'extingirà. L'ofensa és una font inexhaurible de mal: destrossa el cos i l'ànima dels enfonsats, els apaga i els fa abjectes; retorna com a infàmia en els opressors, es perpetua com a odi en els supervivents, i es propaga de mil maneres, contra la mateixa voluntat de tots, com a set de venjança, com a enfonsament moral, com a negació, com a cansament, com a renúncia.
Aquestes coses, compreses aleshores malament i apercebudes per la majoria només com una brusca onada de cansament mortal, van acompanyar per a nosaltres l'alegria de l'alliberament. Per això pocs d'entre nosaltres van córrer cap als salvadors, pocs van posar-se a resar. Charles i jo vam quedar-nos drets al costat del clot ple a vessar de membres lívids, mentre d'altres tiraven a terra la filferrada; després vam tornar a la llitera buida a portar la notícia als companys.
Durant la resta del dia no va passar res (...)
Primo Levi
La treva
dilluns, de gener 16, 2012
El naufragi del Concordia i l'"Amarcord" de Fellini
divendres, de gener 13, 2012
Política d'aprofitament
"(...) Una arquitectura millor s'ha d'obrir pas entre formes extravagants i impossibles que els virtuosos del càlcul d'estructures, potser ingènuament, han fet possible, fent-nos creure que tot es podia aguantar, i al final resulta que no s'aguantava per enlloc. Una arquitectura que s'obstini a demostrar que està pensada com una capa més, la d'aquesta època, i les que han de venir seguiran completant-la igual que a les nostres ciutats que el temps modifica any rere any. L'arquitectura que ve pot prescindir perfectament de l'aspecte final, del com quedarà, aquest també és un camí per acceptar que certes coses tenen l'aspecte que tenen i nosaltres som els que estem desenfocats, com el cas de Glòries, per exemple. Una arquitectura i uns arquitectes que tossudament renunciïn a representar els seus projectes amb renders d'aspecte maquillat, fals i publicitari, només per satisfer la manca d'imaginació dels promotors que ens han dut on som. Una arquitectura que representi, sense intermediaris, un estat d'ànim en relació amb la vida."
Xavier Monteys
Quadern - El País
12 de gener de 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
'%20(1919).png)
